dilluns, 26 de setembre de 2016

El meu professor de literatura



El meu professor de literatura arribava a classe amb una bona pila de llibres sota el braç, els deixava damunt de la taula, i no en parlava en cap moment. I jo volia saber el secret de les lletres que amagaven.
El meu professor de literatura ens explicava Ausiàs March, i allò era l'excusa per poder reflexionar sobre l'amor —que mai no són dos i dos fan quatre—, i sobre la mort —que aleshores ens pensàvem que ens quedava molt llunyana.
El meu professor de literatura de tant en tant recitava un vers de memòria, i te l'acabaves emportant a casa, no sabies com, no sabies per què. I, estirat al llit, pensaves que bonic que seria, ser capaç de dir la vida d'aquella manera.
El meu professor de literatura ens regalava Papasseit i aquella energia de viure s'encomanava, i hauríem anat al moll a guardar fusta, i hauríem dit poemes de cara al vent i a la lluna, i hauríem volgut estimar en el present total de l'adolescència i saber que algú ja havia narrat la nostra història.
El meu professor de literatura ens parlava d'una pel·lícula o d'una exposició, i ens deixava clar que no, que encara no teníem edat per veure-les. I secretament alguns procuràvem d'espiar-les, no fos cas que els adults ens estiguessin prohibint de descobrir cap misteri fabulós.
El meu professor de literatura, que algun curs havia estat professora, deia coses d'Homer o de Cató, i no sé si l'enteníem del tot, però la musicalitat d'aquelles paraules era una banda sonora dolcíssima per als temps agres de fer-se gran.
El meu professor de literatura ens llegia Montserrat Roig, ens llegia Josep Pla, ens llegia Caterina Albert, i era com llegir-nos el món, com eixamplar-nos l'univers, com fer-nos créixer. “Sense les paraules, no som res”, ens repetia, "si no ens poguéssim explicar seria com si no existíssim". I nosaltres estàvem convençuts que volíem existir.
El meu professor de literatura ens parlava de la utilitat d'allò inútil, i a priori tots teníem clar que els poemes i les novel·les eren més aviat inútils. Però després ens demanava si era més útil una cullera o un amor, i aleshores ens omplíem de dubtes. I apreníem que del dubte s'alçaven els millors palaus, i que sense dubtes no érem més que autòmats avorridíssims.
El meu professor de literatura ens regalava Vicent Andrés Estellés, Josep Carner, Virginia Wolf, Miguel Hernández, Maria Mercè Marçal, Federico García Lorca, Mercè Rodoreda, Joan Maragall, Silvia Plath... I potser llavors encara no compreníem que ens ho regalava tot.
El meu professor de literatura ens explicava que una anàfora era un recurs retòric que consistia a repetir un conjunt de paraules, i que s'utilitzava per remarcar allò que tenia realment importància: el meu professor de literatura.
El meu professor de literatura, de qui vaig heretar l'embadaliment cap a Joan Oliver, és qui em va portar a viure com visc ara —a escriure com escric ara, que fet i fet és el mateix—, i avui, tants anys més tard, ell, i jo, i 3.000 persones més vam signar el manifest SOS. Literatura a l'ensenyament, que vol evitar la creixent i contínua marginació de la literatura en els plans d'estudi actuals. Perquè sense literatura és complicat d'estructurar el pensament, de ser crítics, d'arrelar terra endins per enlairar-nos cel amunt, de dir, al final d'un article, que t'estimo, professor de literatura.
A la mediateca tenim el seu últim llibre L'amor fora de mapa el podeu demanar en préstec

Cap comentari:

Publica un comentari