Dia Mundial de la Poesia
per Dani Espresate
Avui, dia poètic, més que mai
caldrà reivindicar la poesia,
però no només avui, el dia a dia
és clau per fer del vers moment, espai.
Per què? Diran alguns amb suspicàcia
si amb sort la poesia és afluent
o raig o doll o gota en got absent
i mai serà un indret per l’abundància.
Si només en un vers hi brolla el cert,
el dol, l’ombra, la pau, mai la mentida,
i el vers pot germinar arrel de vida
pot donar fruits en un terreny inert
i pots emmirallar-te en el poema,
en aquell mot que just no és escrit,
però que en el poema has llegit,
l’espai en blanc et diu, sense fonema.
Per què? Algú insisteix amb la pregunta,
si jo la poesia no l’entenc.
Tu avança, a poc a poc, i ves pel brenc,
la brúixola del vers mai no ens apunta
i més que comprensió és experiència,
els límits són per dir nous horitzons
on perdre’s, veu i vers entre els racons,
trobar nou punt de fuga en la vivència.
I com? Nova qüestió. Algú carbura.
Pots regalar poemes pel missatge,
dels versos en faran bon equipatge
i el cor serà embolcall de la cultura.
Cultura de la cura entre persones
per dir, reivindicar i donar lloc
—si us plau, que quedi ben gravat a foc—
el ver poema vibra i crea ones.
Cal doncs, apropar versos, fer drecera,
parlar-ne, compartir, del vers fer llaç,
en moments de dolor t’obrirà pas:
el vers és com la vida, mai espera.
Poema publicat al Diari de Rosa Sensat
