El curs passat des de la biblioteca de primària vam participar en el concurs contes escrits per a nens i nenes de la Pilarín Bayés. El relat havia de ser sobre la llar. Un tema molt vigent avui en dia. Per això la poesia és sobre la llar. També hi hem inclòs la introducció del Premi de la Pilarín Bayés, ja que explica molt clarament el significat de la paraula LLAR.
La paraula “llar” prové del lloc on es reunien, en el passat, les famílies i encenien el foc per donar-se escalf i alimentar-se. El racó on s’explicaven contes, històries a la vora del foc. Les rondalles i les faules, ensenyances per a la vida, que es transmetien de generació en generació.
Avui la “llar” la seguim entenent com el lloc on ens sentim protegits, on podem créixer amb seguretat, on tenim les primeres vivències, on creem els primers vincles i els adults transmeten als petits valors fonamentals. On aprenem l’essencial abans de sortir a conèixer món. Per això, la llar és allà on sempre volem tornar.
La llar, és també la casa que dibuixem de petits. Un quadrat amb una porta i el sostre de punxa on els més creatius hi pinten una xemeneia i un jardí amb un tancat. Però fora del paper, de cases, n’hi ha moltes. Totes diferents. Perquè la llar poden ser les parets de pedra d’una masia de poble, les d’un petit pis en una gran ciutat o les d’una cabana en mig de l’Amazones. Com ho són els records, els objectes i els aromes que hi trobem a dins. Però sobretot, la llar és les persones que li donen vida. I tant se val si és una persona sola, una família o vàries, o un grup d’amics que comparteix l’espai. Totes podem formar una llar.
Malauradament no tothom pot gaudir d’una llar. Hi ha qui la d’abandonar perquè no la pot pagar, perquè una guerra l’ha destruït o perquè una malaltia te n’allunya. Hi ha persones que es veuen obligades a viure al carrer, tot i que, ja fa molts anys es va acordar que la llar era “un dret fonamental”. L’espai amb que tots i totes hauríem de poder comptar per poder viure amb dignitat.
Entre els homes eixorcs
i les dones corsecades
bastiré una casa
de pedra i de fang,
entre els pobres
la pintaré de blanc
i li faré un finestral
des d’on es vegi el cel ,
entre els malalts
hi construiré una llar
on el foc cremi alegre,
entre els oblidats
l’envoltaré amb un hort
que regaré amb delit,
i pels vençuts,
n’abrigaré el llindar
amb l’ombra d’un ametller
que anuncií la primavera.
Un relat de: Antònia Puiggròs MusetI
Infants sirians
Esguards plens a vessar d’infinita tristesa,
allunyats del confort i l’escalf de la llar.
Per joguina una rail de tren on picar
l’aspre pedra que reprodueix la tonada
desmesuradament freda de la seva ànima.
Sols el bes i l’escalf amanyac d’una mare
podrà encendre una menuda guspira als ulls
escodrinyants de l’infant, per encomanar-li
negres deliris tintats de verd esperança;
profeta de quimèric futur, s’ha tornat
per l’infant.
Gabriel Maria Pérez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada