Encara era jo,
encara era tu.
Ara pesos cristal·lins
embruten mon rostre
ple de melencolia,
on són aquells matins?
només amb el llostre,
el llostre i l’alegria.
Encara eres jo,
encara era tu.
La caixa de música
ressona amb poca força
des del moment que vas partir.
Em volen veure somriure,
sí, i tothom s’esforça
però ets l’únic que ho pot aconseguir.
Encara eres jo,
encara era tu.
Promet-me que ara sense brida
gaudiràs del dia a dia.
Encara ets jo.
ja no sóc tu.
Cristina Sabala
