Petita abella de Vallromanes… Estimada neta...
T’escric aquesta carta, per dir-te que al cap i a la fi, les coses no són gaire diferents vistes des de dalt. Bé… de fet, volia trobar una excusa per parlar-te, dir-te que t’estimo i que sobretot siguis feliç.
Clar que sí!!
Tens tot el dret del món a ser-ho.
Potser no et vas poder despedir com hauries volgut, potser no ens vam veure tot els que ens hauria agradat, potser no vaig arribar a felicitar-te pel teu 16è aniversari, potser…
PROU de “potsers”
Tot va anar molt ràpid, tot va ser de cop i no vas poder fer res. No és culpa teva. No és culpa nostra ni de ningú. No et vull veure plorant per mi.
Petita abella de Vallromanes…
Recorda que passi el que passi, jo seguiré al teu costat.
I... si tant et dol la meva absència… només tanca els ulls i recorda’m.
Més enllà d’aquesta vall, més enllà de la riera que baixa des dels turons que marquen el perímetre d’aquest poble… Lluny dels gronxadors del parc de Can Poal.
Allà, en aquell bosc on haviem jugat tants cops, on havies volat i rigut tantes vegades...
Em veus?
…
<< Va ser aleshores, plantada davant d’una roca foradada, quan per fi et vaig veure. Sí avi… Et veig en cada cosa i cada acte, que em recordi a tu. >>
Anna Prats
4tESO A
